Aquell (altre) agost calent - PPDP

Vagi al Contingut

Menú Principal:

Arxiu

Aquell (altre) agost calent
Per Jordi Bohigas Maynegre

L'estiu de 1936, el cassanenc mossèn Joan Janoher tenia trenta-set anys i en feia poc més de deu que havia estat ordenat prevere. Per la seva intel•ligència i fina erudició, l'havien nomenat professor  del col•legi del Collell i després bibliotecari del castell de Peralada, on es dedicà a l'estudi i a la catalogació d'una magna biblioteca.  Mossèn Fèlix Paradera tenia, en canvi, més de setanta anys. Havia seguit la carrera parroquial i es trobava adscrit a la seva població d'origen, Malgrat de Mar, on deixà alguns escrits literaris i d’història local que palesen l’afecte que sentia envers la vila on havia nascut, i de la qual se sentia estimat.  Ambdós van caure víctimes de la violència anomenada revolucionària durant el mes d'agost de fa setanta-sis anys.  Mn. Joan va ser assassinat  conjuntament amb els altres dos capellans de Peralada, el dia 16. El seu cos seria trobat, un cop acabada la guerra civil, sota el pont de la Gorga, a la carretera de Roses a Cadaqués.  A Mn. Fèlix el dispararen des de davant de casa seva, en treure el cap per la finestra per saber qui trucava a la porta. Era el dia 7 d'agost.  Llavors, el transportaren en processó burlesca fins al cementiri, on l'enterraren.   Com ells, vuitanta-dos sacerdots més de la diòcesi de Girona van ser executats durant aquell  mes d'agost, a centenars de quilòmetres del front de guerra. Ho foren en les més variades circumstàncies, molts d'ells abandonats a les vores de carreteres i camins, i els seus cossos cremats, com si volguessin evidenciar la vilesa d'aquesta acció o esborrar qualsevol rastre de la malifeta.  Els assassinats van continuar amb intensitat encara tot el mes de setembre i octubre fins a arribar als gairebé dos-cents clergues, entre sacerdots i algun seminarista.  Les làpides de l'església del Collell així ho recorden, sense comptar els religiosos i laics que ho foren, també, per la seva adscripció catòlica. El mes de novembre del 36, la majoria dels preveres que quedaven vius o eren a la presó o a l'exili.  
El Bisbat de Girona s'ha decidit finalment a tirar endavant la causa de canonització dels sacerdots diocesans que sofriren el martiri, tal i com també fan altres diòcesis i han fet, amb molta més antelació també, les congregacions religioses.  Però la historiografia té un deute pendent amb aquestes morts. S'han invocat moltes raons per explicar-les, que van des de l'atavisme sàdic de les masses populars fins a fer-ne culpable la mateixa Església, per causa d'una suposada repressió ancestral del poble i de ser un dels suports ideològics d'un ordre social injust. El més probable, però, és que a la misèria d'alguns sectors socials, en moment de greu crisi econòmica, s'hi afegís l'adoctrinament i l'extensió d' idees que predicaven la destrucció de la societat existent, incloent el culte religiós. Ho demostra el fet que les víctimes no tenien res a veure ni amb una repressió de classe, ni molt menys  amb el feixisme. Molts d'ells eren capellans rurals que, com diria Mn. Ballarín en referència als de la seva diòcesi, “eren de la millor raça i mena de la gent d'Església, capellans d'espardenya, breviari vell i clatell asclat per les fredorades o potser per les calorades a l'hort”.   No sembla casual que alguns dels comitès considerats com més actius en els assassinats de la gent considerada “feixista”, no tan sols de capellans, coincidissin amb les poblacions on hi havia una escola racionalista per obrers. El cas de Salt, on hi havia l'escola La Floreal, n'és paradigmàtic.  Tampoc queda cap dubte que la persecució contra el clergat va ser planificada amb anterioritat i ben organitzada per determinats grups d'acció.  Al costat dels assassins, que sovint actuaven amb una impunitat esgarrifosa, cal reconèixer que molta gent es sacrificà per intentar salvar vides, donant mostres d'heroisme que tampoc va ser reconegut pel règim posterior, més interessat en perpetuar la visió dels dos bàndols enfrontats i apropiar-se de totes les víctimes dels “antifeixistes”, que de reconèixer els matisos existents dins el bàndol republicà.  El problema pels historiadors actuals és la manca d'evidència documental d'aquesta persecució, a diferència, per exemple, dels arxius militars franquistes, que sí permeten estudiar la repressió posterior. I la història oral, l'única que podria haver entrat a fons en aquest tema, no l'ha tingut com un dels objectius de recerca. L'escriptor Joan Sales posava en boca d'un dels personatges de la seva   Incerta Glòria el següent: “algun dia s'arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l'anarquisme; l'únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè es perdés la guerra”. No sabem si  ho aconseguirem però, com a mínim, cal seguir-ho intentant.

Jordi Bohigas Maynegre
Historiador


 
 
Retorn al contingut | Retorn al menú principal